El pròxim divendres 24 de novembre a les 19.00h tindrà lloc al Centre Cultural-Llibreria Blanquerna la inauguració de Dorm en l’accident que provoca, una exposició que gira al voltant de les nombroses i contradictòries experiències de la llar, formada per una sèrie de propostes artístiques individuals i col·lectives que inciten a la reflexió.

La mostra s'obre al públic com un espai plural, d'intercanvi i experimentació des d'on es despleguen diferents instal·lacions. Dorm en l'accident que provoca ha estat organitzada pel CCLBlanquerna i el Centre d’Arts Santa Mònica i produïda per la delegació de la Generalitat de Catalunya a Madrid.

Aquesta és la primera itinerància d'aquesta mostra concebuda originalment en el Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona com una exploració polifònica curatorial i artística que emergeix de les diferents derives i afectes provocats per la idea de llar. Per a aquesta ocasió, es presenta una selecció d'obres de cinc artistes que, partint de qüestions sobre la migració, l’àmbit domèstic, la tradició, el sentit de pertinença i els processos d'estandardització semàntica, conformen un lèxic visual per a expressar algunes de les urgències del present. Fonamental en aquesta exposició és la conjunció d'artistes migrants i catalans que, a través d'un exercici d'acompanyament i experimentació curatorial, despleguen en forma de vídeo, instal·lació, performance i treball tèxtil una sèrie d'obres i pràctiques artístiques que accentuen l'interès per formats col·laboratius i que sorgeixen des de la participació comunitària fins a l'activisme.

Text de la coordinadora de la itinerància, Gema Darbo, comissària d’art i investigadora independent.

Dorm en l'accident que provoca és el resultat d'un projecte expositiu de creació col·lectiva que es va iniciar l’any 2022. Aquest procés va portar a la reflexió, interacció i, fins i tot, a la convivència al Santa Mònica per part de més de trenta creadors locals i internacionals de diferents àmbits. La iniciativa va ser provocada, acompanyada i curada per una taula situacional formada pel col·lectiu Rancho Comunidad, la curadora i investigadora Jara Rocha i Enric Puig Punyet, director del centre.

Obres i artistes que s’exhibiran al CCLBlanquerna, entre el 24 de novembre de 2023 i el mes de febrer de 2024: Hannah Adib - “Teixint Identitats“; Agnes Essonti -“Casa Mbixi“; Rafael Frazão -“Piso Ficción“; Hogueras/hogares - “La esquina roja“; Lucía Lijtmaer - “Nuestra casa es una cabina telefónica“. 

ACTIVACIONS

La mostra ve acompanyada d'un programa públic d'activacions que tindrà lloc al CCLBlanquerna el dissabte 25 de novembre. Es necessari confirmar prèviament assistència al correu centreculturalblanquerna@gencat.cat

14:30-16:30 - “Homecoming“: Agnes Essonti + Espacio Conciencia Afro. Aquesta trobada/dinar és una proposta per a celebrar la nostra presència, una invitació a resistir des dels afectes i la cura, a reconèixer aquests actes quotidians i evidenciar que som amor, alegria i molt de poder.

Creat el 2016, Espacio Conciencia Afro està format per membres de la comunitat afrodescendent a Espanya. Concebut com un espai de trobada per a col·lectius i emprenedors de la diàspora africana i per als afroespanyols, s’esforça per ser una plataforma que visibilitza la comunitat afro i contribueix al seu empoderament des d’una perspectiva postcolonial.

17:00-18:00 - “Alivios Sonoros”: Emissió participativa en fals/directe de Radia CAVAret amb Samu Céspedes i Violeta Ospina. Radio CAVAret és una estació de ràdio ficció inaugurada a Barcelona el 2016, dedicada a la recerca radiofònica i l’experimentació en arts vives, mitjançant l’apropiació del cabaret polític, el consultori sentimental, el karaoke i altres manifestacions populars i indisciplinades. Realitza esdeveniments efímers, ‘falsos directes’ i accions sonores per a la història de l’art sonor des d’una perspectiva migrant. Activitat amb Maria Rosa Dalurzo, militant de les cures i feminista antiimperialista.

18:15-19:00 - “Tejiendo Sonic Landscapes”: Hannah Adib + Dania Shihab- Paralaxe. Ubicat entre disciplines sonores, performatives i tèxtils, aquest esdeveniment ve impulsat per una recerca constant. Entrellaça teixit en viu, veus de la diàspora àrab i construeix una mena de partitura gràfica inversa basada en un sistema d'afinació microtonal iraquià.

19:15-20:15 - “Partículas Particulares”: Rafael Frazão. Activitat performativa d'escriptura col·lectiva amb la finalitat de generar un text a diverses veus. Un document d'escriptura s'obre en línia i un grup de convidats heterogeni comença a produir un text a diverses mans, impulsat per una sèrie de preguntes al voltant dels afectes de l'exposició. El text és conduït com una barreja entre conversa, reflexió i provocació mentre es projecta a la sala d'exposicions.El públic in situ pot veure simplement com es construeix el text i també rebre l’enllaç per intervenir-hi.

ARTISTES I INSTAL·LACIONS

Hannah Adib - Teixint identitats / Weaving identities

Teixint identitats vol ser una manera d'ordenar, formalitzar i materialitzar identitats personals. Una manera de donar veu i fer visibles històries dels que es troben entre cultures. Generant peces úniques i personals amb l'objectiu de representar, de la manera més acurada possible, una cosa tan complexa i abstracta com és la identitat pròpia. A través d'un sistema gràfic format per cinc retícules, aquest projecte pretén generar un codi que, no entès a primera vista, pugui ser descodificat i associat a històries i vivències personals. D'aquesta manera, generant un sistema adaptable a una multiplicitat d'usuaris i d'identitats, s'aconsegueix crear una col·lecció de peces úniques i personals amb coherència formal i conceptual. Un projecte personal que neix del qüestionament propi i de les arrels àrabs de l'artista i que pren com a referència l'esquelet estructural i formal de les catifes tradicionals de l'Orient Mitjà. Peces de gran importància en la religió, identitat i cultura dels països àrabs.

Hannah Adib (Barcelona, 1998) Hannah Adib (Barcelona, 1998) és una artista i dissenyadora que treballa temes identitaris i culturals. La seva herència multicultural, de mare catalana i pare iraquià, ha desencadenat una profunda cerca interna per comprendre’s i descobrir les seves arrels, fet que ha servit de font d’inspiració per a gran part de la seva obra. Els seus projectes personals sorgeixen d’inquietuds i preguntes que parteixen de la seva pròpia experiència, juntament amb una reflexió retrospectiva sobre la seva infància i connexions amb la cultura àrab. 

Agnes Essonti - Casa Mbixi 

Què seria la llar sense la calor del foc, uns fogons o el plat de menjar que t'espera quan arribes a casa després d'un dia sencer navegant incomoditats i contradiccions? No és que aquell plat de wata fufu i eru, d'ekwang o de cacauets torrats amb pa acabat de fer puguin solucionar-ho tot, però almenys una pot omplir-se l'estómac. Nodrir-se és més que menjar, i compartir amb altres persones és cuidar. Aquesta instal·lació, pensada expressament per a aquesta exposició, es planteja com un espai per ser viscut i gaudit. A través d'objectes catalitzadors de la seva identitat, l'artista busca transportar-nos al seu propi univers. No és una obra per ser contemplada, sinó una invitació a seure a taula i gaudir de l'espai de la manera que vulguem.

Agnes Essonti Luque (Barcelona, 1996) és una artista afroespanyola, del poble Manyu i de Còrdova, que viu i treballa a l’Hospitalet de Llobregat. Com una tornada a les arrels, la seva obra es tradueix en un viatge constant. Necessita tornar com un aliment nutrici que sustenta el seu art i la seva vida. Té una sòlida formació acadèmica - on figuren estudis de fotografia a KCC a Londres, un postgrau en Cultura i Pensament dels Pobles Negres, i un Màster en Desenvolupament de Projectes Fotogràfics a Blank Paper -, la seva línia de treball s'ha enfocat cap a temes com la identitat, la raça i l'ancestralitat. Les seves peces són catalitzadores

d'un procés de recerca que sosté a través de mitjans com la fotografia, el vídeo, la instal·lació i la performance explorant qüestions com la construcció de les identitats afrodiaspòriques, l’ancestralitat i la nostàlgia heretada.

Rafael Frazão - Piso Ficción

Piso Ficción és una peça audiovisual que aprofundeix en la intimitat domèstica d’una casa que s’acaba. La pel·lícula en tres pantalles investiga entramats entre cossos i coses que constitueixen la noció de la llar, acompanyant la dissolució d'un pis que s'havia constituït com a lloc d'acolliment migrant i transfeminista. Acompanya també la cerca de cadascuna de les habitants per noves cases. En aquest procés es revela un estrany inventari de maneres de viure a Barcelona, ​​sobretot des de la seva relació amb el model tradicional de família; del "càsting" excloent operat per les propietàries d'immobles, fins als imaginaris del que seria una roommate ideal. La instal·lació està composta per una part de la mateixa mudança, que encara no ha trobat el destí.

Rafael Frazão (São Paulo, 1985) és un artista visual i investigador, brasiler establert a Barcelona. Treballa amb el llenguatge audiovisual i l’escriptura en diferents projectes, principalment entorn de la intersecció entre art, tecnologia i drets humans. En la seva producció artística utilitza vídeo experimental i nous mitjans per tractar temes com la cosmopolítica, els estudis multiespècie i la filosofia de la imatge. Col·labora constantment amb projectes d’arts performatives, tallers i pràctiques artístiques compartides. 

Lucía Lijtmaer - Nuestra casa es una cabina telefónica

Text com a relat ucrònic que reflexiona a partir d'una veu coral sobre què significa una llar per a aquelles situades als marges de la narrativa oficial, sigui quina sigui. El cos del text es divideix en “el portal, la recerca d'un lloc de descans i repòs; “el plaer”, on s'anhela que la llar sigui també un lloc de gaudi, festa i erotisme; “el descans”, on s'introdueix la noció de casa com un espai de sociabilitat, cura i quotidianitat al voltant d'una taula; i finalment “les fades a la plaça”, on s'exalça la necessitat de tota diferència i es planteja la dicotomia entre el fet públic i el que és privat com la veritable barrera institucional i d'ordre social.

Lucía Lijtmaer (Buenos Aires, 1977) va créixer a Barcelona. És escriptora i crítica cultural. Col·labora habitualment a El País. És autora de, entre altres llibres, Casi nada que ponerte,Ofendiditos, Sobre la criminalización de la protesta. Codirigeix ​​juntament amb Isa Calderón el late night i pòdcast cultural Deforme Semanal. La seva novel·la més recent és Cauterio.

Hogueras/hogares - La esquina roja

Hogueras/Hogares és el nom del procés col·laboratiu que convoca Samu Céspedes per a la realització d’aquest projecte. La esquina roja. Hi participen col·lectives, artistes i persones migrants i aliades. El sindicat de treballadores de la llar i també Sindihogar, Radia Cavaret, Ediciones Caseras, Monstras diaspóricas.

Veus: Andrea Avelina Zayas de Suarez; Verónica Siccha Gonzáles, Elida Marisol Martínez Galdamez; Edició i disseny de so: Violeta Ospina Domínguez; Disseny gràfic i impressió: Carmela Márquez Bertoni; Investigació documental: David Bachiller Canal; Il·lustració: Alejandra Céspedes Cárdenas; Dibuixos: Violeta Ospina i Samu Céspedes; Disseny espacial: Samu Céspedes i David Bachiller .