query_builder 23 febrer 2024 20:56
event_note Nota de premsa
La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, ha encapçalat l’obertura institucional de l’Any Àngel Guimerà en el teatre del Vendrell que porta el nom del dramaturg commemorat enguany, amb motiu del centenari de la seva mort. Un Teatre Àngel Guimerà que ha quedat petit per acollir tot el públic que volia veure de primera mà l’acte d’homenatge a un dels seus veïns més il·lustres.
Garriga ha reivindicat Guimerà com una figura que “a través del seu univers literari i el seu ferm compromís amb el seu temps, va ser cabdal per construir el que som ara”. Un autor amb una obra literària “que mai ha deixat de ser reconeguda i valorada, des de la primera estrena fins avui en dia, arreu del món i entre totes les classes socials”. “Ser dramaturg al segle XIX significava crear els imaginaris i la llengua de transmissió d’aquests imaginaris, de la mateixa manera que avui ho fan les sèries, el cinema o la televisió”, ha conclòs la consellera.
Les salutacions institucionals han anat a càrrec de Kenneth Martínez, alcalde del Vendrell; Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes; Ramon Bacardit, comissari de l’Any Guimerà; i la consellera de Cultura, Natàlia Garriga. L’escriptora i periodista Gemma Ventura ha conduït l’acte.
Al llarg d’una hora, s’ha fet un recorregut del personatge com a poeta, dramaturg, activista i catalanista. De la vessant lírica se n’ha encarregat Blanca Llum Vidal, poeta, traductora i l’editora de la poesia completa d’Àngel Guimerà, que ha recitat una selecció de poemes de l’autor.
Del Guimerà dramaturg, els actors Mercè Pons i Xavier Ripoll n’han dramatitzat tres fragments de les obres Sol Solet, L’Aranya i La Boja. L’acte ha acabat amb una interpretació de la sardana La Santa Espina a càrrec de Marina Rossell i Xavi Lloses.
L’Any Àngel Guimerà gira al voltant de tres eixos: l’obra del dramaturg, la seva significació com a poeta i el paper determinant de Guimerà com a verbalitzador del catalanisme i activista a favor dels drets humans. Aquesta commemoració vol eixamplar el coneixement de la seva obra dramàtica més enllà dels títolsmés habituals, plantejar el debat sobre la validesa de la seva obra poètica i, finalment, revisar la seva posició respecte del catalanisme i la significació d’actes com el discurs en català com a president de l’Ateneu Barcelonès el 1895.
L’autor
Àngel Guimerà Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 – Barcelona, 18 de juliol de 1924) és el dramaturg català de més projecció internacional. La seva obra ha estat traduïda a la majoria de llengües i algunes de les seves produccions van ser traslladades al cinema o es van convertir en òperes.
Guimerà renova l’escena catalana del vuit-cents que havia consolidat una oferta de teatre en català a partir, sobretot, de l’extensa i variada producció de Frederic Soler (Pitarra) (Barcelona 1839-1895), que va consolidar una audiència per a la dramatúrgia en català. La seva gran capacitat com a creador teatral va fer possible l’evolució de la tradició del sainet i del teatre breu cap a la comèdia i el drama de costums i l’aproximació a les fórmules del teatre realista. Guimerà, al seu torn, va ser el veritable artífex de la introducció del gènere tràgic en l’escena en català.
De la quarantena de textos dramàtics que va escriure se’n solen representar molt pocs. La majoria corresponen als drames en prosa de base realista: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) o La filla del mar (1900). De les seves tragèdies en vers, però, només es recorda Mar i cel (1888), per la versió en format de musical de Dagoll Dagom en text Xavier Bru de Sala i música d’Albert Guinovart (1988).
Però Guimerà no va ser només dramaturg, la seva producció poètica té un gran relleu i aporta uns elements de modernitat temàtica i formal que no han estat prou valorats.
Cal recordar també la faceta del Guimerà activista catalanista i verbalitzador d’algunes de les idees de força del moviment, tant a la publicació La Renaixença, que dirigia amb col·laboració amb el seu amic Pere Aldavert, com en nombrosos discursos recollits posteriorment a Cants a la pàtria (1906). La seva imatge pública va tenir un gran relleu, no només com a ideòleg del catalanisme, sinó també pel fet de ser un personatge enormement popular, amb una rellevant projecció internacional, ja a la seva època.
6
